El cànnabis és esmentat pel seu ús medicinal ja des de 1800 AC en Sumèria[1]: i els seus components actius, els cannabinoides, s'han utilitzat per les seves propietats medicinals durant mil·lennis. Malgrat això, el seu ús com a agent terapèutic segueix suscitant avui dia un ampli debat científic i social. En aquest context, Medcan ofereix informació rigorosa i objectiva de la mà de professionals qualificats, així com un ampli ventall de productes i serveis a les persones interessades a conèixer el potencial del cànnabis medicinal.

sistema de comunicación intercelular

Tal com afirma el Dr.Hazekamp[2]: ““que una planta hagi tingut un ús mèdic ancestral no significa que les seves propietats terapèutiques estiguin científicament provades. Ocorre que en el cas del cànnabis no només ho estan, sinó que cada dia es descobreixen algunes noves””. Des del descobriment en els anys 90 del sistema endocannabinoide, se sap que dins de l'organisme es produeixen substàncies similars als cannabinoides que es troben en la planta del cànnabis, anomenats endocannabinoides. Els endocannabinoides juntament amb els receptors cannabinoides i els enzims encarregats de la seva síntesi i metabolisme, conformen el sistema endocannabinoide.

[1] Schultes RE. Man and marihuana. Nat Hist 1973; 82:59.
[2] Hazekamp, A. Introducción al cannabis medicinal, ICEERS.

El sistema endocanabinoide és bàsicament un sistema de comunicació intercel·lular que s'encarrega de regular el correcte funcionament de l'organisme (és a dir, s'ocupa dels processos homeostàtics del nostre cos) com els processos de regulació de la temperatura, el ph de la nostra pell o el nivell de sucre en sang. A més a més intervé en nombrosos processos fisiològics com la coordinació motora, la neuroprotecció i el control del dolor o l'apetit entre uns altres. Per tot això, no és estrany que el cànnabis tingui un gran potencial terapèutic, ja que és capaç d'actuar sobre aquelles malalties, que són moltes, en les quals intervé el sistema endocannabioide.
Algunes d'aquestes patologies on el cànnabis té efecte terapèutic demostrat són: el dolor crònic greu (dolors neuropàtics, la fibromialgia) i les malalties que afecten al sistema nerviós central com, per exemple, l'esclerosi múltiple, l'epilèpsia, la síndrome de Gilles Tourette, el glaucoma o els efectes adversos de la quimioteràpia com les nàusees, vòmits i pèrdua de l'apetit.
Tot i que encara es troben en una fase pre-clínica d'experimentació in vitro (és a dir experiments en laboratoris en un ambient controlat fora d'un organisme viu) i in vivo només en animals d'experimentació, ja es disposen de resultats esperançadors quant al poder antitumoral d'alguns cannabinoides (sols o en sinergia amb altres medicaments antitumorals), si bé és cert que l'evidència pre-clínica de la qual es disposa, no permet que es pugui afirmar que els cannabinoides siguin agents antitumorals capaços d'aconseguir la remissió de la malaltia en persones vives.
El que sí sabem és que la distància entre l'evidència pre-clínica dels experiments in vitro i in vivo en rosegadors i els assajos clínics in vivo amb humans és tal, que aventurar-se a extrapolar els resultats dels primers per a l'espècie humana seria no només inexacte, sinó també irresponsable. Des de Medcan pretenem informar amb la major rigorositat, exactitud i objectivitat possible sobre la base de l'evidència científica disponible.
Si bé és cert que els resultats obtinguts en l'experimentació pre-clínica in vitro (i in vivo en rosegadors) són molt prometedors, no és menys cert que, a dia d'avui, no es disposa d'evidència clínica d'experimentació in vivo en éssers humans. Aquesta absència d'evidència es deu a l'extrema dificultat per realitzar assajos clínics amb cànnabis a causa dels alts costos econòmics que suposa i al fet que alguns components del cànnabis, com el THC, siguin substàncies fiscalitzades, la qual cosa dificulta molt l'obtenció de permisos per administrar-la a éssers humans.